Informació
No recomanat a menors de 18 anys
Ignatius Farray celebra 25 anys fent comèdia. En tot aquest temps, aquí i allà, mai no han faltat les actuacions, però és la primera vegada que l’artista sent la necessitat de posar dempeus una gira pròpiament dita: creant un concepte que sostingui la seva presència escènica i un nombre de dates a l’alçada d’aquest desig; intentant tenir els pensaments ben clars, per després passar-los a brut sobre tots aquests escenaris.
Ignatius, al llarg de tots aquests anys, ha anat fracassant cada cop millor en l’art d’invocar la matèria còmica de l’univers: gràcies a la complicitat de la gent que acudeix al show i presta la seva atenció perquè succeeixi la gràcia en tot el seu esplendor i llibertat; compartint aquesta sòrdida obscenitat com si fos el foc d’algun ritual al qual acudim a escalfar-nos les mans.
Però jugar amb foc és perillós, i diuen que el riure està canviant de bàndol; diuen que el feixisme està a l’aguait, i ens vol prendre aquest foc i abusar d’aquest poder fins a posar la comèdia al servei dels nostres tirans… Fins a quin punt, doncs, més enllà del políticament correcte, la comèdia encara és capaç de reconquerir aquesta sòrdida obscenitat: aquest atreviment de fer-nos pipí fora de test, però no com un privilegi per estar per sobre del bé i del mal, sinó com una obligació moral per eixamplar aquests límits de l’humor; no només perquè el riure sigui el camí més curt entre dues persones, sinó per la profunda convicció que sense aquesta basca idiota i obscena no hi hauria una veritable democràcia?… Fins a quin punt, avui dia, i aquesta és una bona pregunta per fer-nos durant la gira, la democràcia encara és capaç d’expropiar aquest poder i recuperar aquest foc; i no abaixar els braços davant el feixisme que està arribant, sinó tenir el coragiq de respondre amb un feixisme del bo?